Si jo fos la Mercedes Milá, aquest post es titularía "Diario de... un ex-periquito" i em pagarien una morterada per filmar el que ara diré amb cara i veu de Pocholo emprenyat, però ho faré gratuïtament perquè sóc així: una bellíssima persona.
(Instantània que reflecteix nítidament la idiosincràsia del perico: minoritari i antibarcelonista)
L
A l'espanyolisme s'hi arriba bàsicament per tres vies:
L
A) Per definició. Et fas palles amb la idea d'una Espanya imperial i dius "polacos de mierda" tot i ser català. De la mateixa manera que no votes al PP perquè et semblen uns tous i busques alternatives com España 2000 o Frente Español, ser del Madrit no et sembla prou radical i et fas del Español (és important escriure-ho amb la "ñ" constantment perquè ningú es confongui). Et consideres un heroi i un militant exemplar, però no ets soci perquè et toca els ous que el club hagi canviat l'himne per posar-ne un íntegrament en català. Només vas a l'Estadi el día que juguen contra el Barça i als partits televisats importants, però sempre hi vas amb banderes rojigualdas i ets dels que inicía el càntic "Puta Barça... y Puta TV3". Proporció estimada: 5% de la masa social en estat vegetatiu, 20% quan es juguen finals, es guanya algún títol o puja l'atur.
L
B) Per oposició: Ets de l'Espanyol perquè és la manera menys mainstream de no ser del Barça. Ser perico et fa sentir especial i et permet queixar-te constantment del maltracte que rebs socialment, de l'administració pública, dels mitjans de comunicació... Si poguessis escollir, també t'agradaría ser negre a Texas. Detestes tot allò que té relació amb el barcelonisme i tot aquell que sigui culé mereix el teu menyspreu, de forma més o menys íntima perquè no vols generar-te problemes. De vegades, secretament, t'agradaría que ningú sapigués de quin equip ets, però (quin remei!) la teva militància es veu reforçada setmanalment pels comentaris burlescos que et fan cada dilluns a classe o a la feina. Vas generant una bossa d'odi i d'impotència que acaba derivant en simpatía pel Madrit, producte de la teva necessitat de venjar-te del culé i els pocs arguments que et dona el teu equip. Proporció estimada: 75% de la massa social.
L
C) Per tradició: Algún dels teus ancestres t'ha inculcat l'amor incondicional pel RCD Espanyol i el portes per bandera. Te la bufa el Madrit i has fet del "merengues i culés la misma mierda es" el teu lema. Et saps de memòria els quatre arguments bàsics d'una bona defensa del teu club: 1-L'Espanyol el van fundar universitaris catalans. 2-Li van posar Espanyol per diferenciar-se de l'equip dels estrangers. 3-Ser de l'Espanyol és més difícil i té més mèrit que ser del Barça. 4-Quan guanyem alguna cosa la disfrutem més. Enyores Sarrià encara que no l'hagis trepitjat mai, vas al camp cada 15 díes plogui, nevi o faci sol i només vius per trepitjar Cornellà-El Prat. T'emprenyes com una mona quan et diuen que el teu equip és el filial del Madrit i que sou una afició de fatxes, i et poses com exemple a tu mateix (que votes socialista i parles català amb accent ampurdanès) però cada cop que vas al camp i comptes les banderes espanyoles... Proporció estimada: 20% de la massa social. Jo mateix podría haver format part d'aquest 20% si no fos per la sensació d'impostor que se'm quedava cada cop que venia el Barça a jugar a Sarrià i a un altre petit detall: m'agrada veure jugar a FUTBOL.
L
Afirmo ROTUNDAMENT que tot perico és d'un d'aquests 3 tipus. Identifiqueu-los un per un i actueu en conseqüència. Podeu començar per aquests:
L
- Pau Gasol
- Marc Gasol
- Albertito Fernández Díaz
- Ricky Rubio
- Gemma Mengual
- Manel Lucas
- Tomás Guasch
- Susanna Guasch
- J.A. Samaranch
- Cristina Cubero
- David Fernández (a.k.a Rodolfo Chikilicuatre)
- Xavi Moya (boxejador)
- Adam Raga (pilot de trial)
- Julia García Valdecasas
- Manel Comas
- Carles Canut
- Carles Flavià
- Chiqui Martí
- Josep Guardiola (el cantant)
- Andrés Astruells
- Rafa Jofresa
- Dani Ballart
- Andrés Gimeno (ex-tennista)
