Juguesca del Barça-Inter

És un clàssic. A mida que s'acosta el final de la temporada futbolística apareixen com bolets promeses del tipus "si el Barça guanya la Champions al Bernabéu baixo fent la carretilla per l'Arrabassada de nit amb els pèls del cul encesos". Per alguna estranya raó sentim la necessitat de comprometre'ns. Com si es tractés de fer equilibris amb el karma per tal de que la consecució dels nostres desitjos col.lectius fos a la vegada el detonant d'una humiliació personal.

Avui toca remuntada. Tothom en va ple. N'estem convençuts. Ui si... Total, només hem de remuntar dos gols de diferència contra un equip italià farcit de jugadors argentins i tíos com el Mourinho, el Motta i l'Eto'o, que van sortir del Barça per la porta del darrera i amb una patada a l'entrecuix. A més, el Figo serà a la banqueta visitant. I per si això fos poc ens hem dedicat tota la setmana a escalfar-los amb campanyes mediàtiques sospitosament similars a les d'un altre equip cuyo nombre no quiero acordarme i declaracions d'aquelles que només fa el Piqué just abans de perdre o empatar contra l'Espanyol.

Però i lo bo que estic, què?

Ja em puc imaginar el guió del partit. La grada cridant com mai, xiulant cada cop que té la pilota l'Inter i ovacionant cada vegada que la recupera el Barça, reclamant pèrdua de temps del porter des del minut 1. Jugadors blaugranes hipermotivats. Setge a l'area del rival. Defensa avançada fins al mig del camp. Minut 10. Contra de l'Inter. Al Gabi Milito se li va la castanya i es llença a terra amb els dos peus per davant. Arriba tard. És l'últim defensor. Vermella. Fi de l'eliminatòria.

Per això, compensant la meva manca de fe em veig obligat a fer una juguesca. Si el Barça passa aquesta eliminatòria i es planta a la final del Bernabéu em comprometo a postejar en aquest bloc una fotografia dels meus genitals. No en gloriosa erecció, que això és el camí fàcil, com bé saben el 80% dels meus lectors de les seves visites al Chatroulette. En repòs, que produeix una imatge infinitament més miserable.

28 + 28 hores després

A mi m'agrada la diada de Sant Jordi. La trobo un cas únic. Té molt de mèrit que una celebració basada en la literatura i la botànica hagi aconseguit un nivell tan alt d'acceptació. Encara diré més, crec que és l'única tradició genuïnament catalana realment transversal. Agrada als adolescents pel seu component hormonal i tiracanyes, agrada als estrangers pel seu vessant folclòric, als de la ceba perquè és nostrat, als polítics perquè no és incòmode per ningú, als mitjans de comunicació perquè omple hores i pàgines, al sector empresarial perquè genera molts diners, al sector cultural perquè els dóna protagonisme, als gitanos perquè fan l'agost i als iaios perquè per un cop a la vida tothom es veu obligat a caminar al seu ritme per la Rambla.

És la jornada en la que les parelles treuen a passejar la seva sensibleria malgrat no ser el dia oficial dels enamorats, la jornada on hi ha senyeres arreu sense ser la Diada Nacional. De fet, comparar la repercussió social del 23 d'abril amb l'11 de setembre és realment sagnant. I això tenint en compte que Sant Jordi gairebé sempre cau en dia laborable i ni tan sols és festiu. Està tan ben parit que en una societat multiculti com la nostra, tan avessada a pixar-se i cagar-se en les seves tradicions, ni tan sols ens plantejem substituïr-la pel Halloween de torn. Ans al contrari, l'UNESCO es va inspirar en l'exemple català per declarar el 23 d'abril Dia Internacional del llibre des del 1996. Vaja, que mola.

Llàstima que també doni ales a tant de farsant.

Llucia Ramis (a.k.a. Dono uns titulars que farien trallar a la Bibiana Vallvé)

Mosqueta morta

Intentar classificar les dones en tipologies és inútil. Em recorden als quadres d'Antoni Tàpies: cridaners i aparentment complexes però al final tots són iguals o s'assemblen molt entre si. Això és tan veritat com que llegir-ho les treu de polleguera. Fins i tot el mascle més inexpert sap que el secret de la seducció rau en fer-li creure tot just el contrari.

Partint d'aquesta base, compartir la teva vida amb una femella sempre és l'inici de la més curta o més llarga agonia. Ara bé, en una hipotètica escala de richter l'equivalent a un sinistre total és la que aparentment és inofensiva: la mosqueta morta.

La distingireu de les seves homòlogues per l'infinita capacitat de disfressar les seves malifetes de torpesa amb bona voluntat. La paraula que millor les descriu és mesquinesa. Fem una ràpida ullada al diccionari...

mesquí-ina
1 Desgraciat, desventurat, digne de commiseració
2 Menyspreable per manca o escassesa de qualitats morals, generositat, dignitat, etc.

Com si es tractés d'un Steve Urkel qualsevol la mosqueta morta farà veure que no se n'adona de les conseqüències dels seus actes amb un posat d'ingenuïtat. Un no es pot emprenyar amb la mosqueta morta perquè es disculpa a la primera. Com si 'perdó' fos una paraula màgica que invalida qualsevol represàlia. Assumeix la culpa, visiblement afectada, i perjura no tornar-hi. Si cal plora. I si amb tot això no n'hi ha prou s'indigna perquè amb això hauria de ser suficient. Per suposat, quan hi torni invocarà una espècie de tendència irrefrenable al desastre. I no hi insisteixis més perquè prou malament ho està passant la pobrissona.

Aquesta és una altre característica interessant de la mosqueta morta. Per alguna estranya raó el seu patiment sempre compta més que el dels altres. Bé, no tant estranya, es diu egoïsme. Les seves necessitats són prioritàries i s'esforça en deixar-ho clar. Es tracta de fer pena, que la dignitat és secundària al costat dels seus interessos. La disjuntiva és cedir o preparar-se per una llarga posada en escena plena de victimisme i drama.

El principal perill de la mosqueta morta, però, és entrar en el seu joc. Quan te'n vulguis adonar tot girarà al seu voltant. Et passarà per alt el fet que no hi és mai quan la necessites. Les promeses incomplertes perquè sempre té un bon motiu a punt per incomplir-les. Les bones paraules que gairebé mai es corresponen amb els seus actes. I així fins que hagis oblidat la diferència entre estimar i fer-li de pare. Fixeu-vos si és efectiva la seva estratègia que m'ha costat anys adonar-me'n.

Dedicat especialment a R.L.A., a qui se li hauria de caure la cara de vergonya al llegir aquest post però en comptes d'això correrà a fer-se la mosqueta morta amb qui cometi l'error d'escoltar-la.