dimecres, 24 de febrer del 2010

Involució

Que el món involuciona ja fa temps que ho sospito. Des que tenia 11 anys no puc evitar tenir la sensació de que tot va irremeiablement a pitjor. Ho he vist en la meva ciutat, tan preocupada de posar-se guapa que ha oblidat que la seva principal funció és ser habitable. De fet, ja no és ni divertida. Tan acostumada com està a rebre visitants que es deixen enlluernar pel seu maquillatge cada cop és menys autèntica i espontània i està més buida per dins. Un dia se n'adonarà que els que van créixer amb ella l'han deixat de banda, però serà massa tard.

També ho veig en la meva generació. Una generació perduda sense ideals i materialista fins a l'extrem que s'ha divorciat de la presa de decisions personals i col.lectives. Cada cop més individualista, cada cop més egoísta. Cada cop amb més vida social a través de les xarxes i alhora amb menys vida. Una generació que no sap res del menjar ni li interessa, que li és indiferent veure una pel.lícula gravada amb videocàmera directament d'una sala de cinema amb imatge i so cutres, mentres sigui la opció més immediata i còmode. Cada cop més impacient i més superficial. Una generació que compra i compra per sentir-se part d'alguna cosa, d'una marca, d'un estil de vida sorgit d'una agència publicitària. La generació analfabeta amb més carreres, postgraus i màsters que cap altre. Una generació encallada en l'adolescència perquè s'ha acabat això d'una casa, una feina i una parella per a tota la vida. Una generació de vivendes inasequibles, precarietat laboral i incapacitat pel compromís. Una generació de vols low cost, de mobles prefabricats, d'iPods amb 250.000 cançons pirates, de botellón, de conserva, secció de congelats i fast food però que es deixa una pasta en drogues, cotxes, motos, roba i gadgets electrònics. Una generació entregada en cos i ànima al carpe diem perquè si s'aturés a pensar es cagaría de por i hauria de fer alguna cosa.

Ho veig en la societat, cada cop més hipòcrita. Una societat que culpa a la meva generació de materialista i de no tenir ideals obviant el fet que ells van començar a canviar el món quan un dictador va morir de vell i poc després ja s'estaven dedicant en cos i ànima a comprar la casa, el cotxe de gama alta, la segona residència i el cotxe petit per la dona. Els mateixos que han llegat un món on les decisions que afecten als seus descendents es prenen a milers de quilòmetres en reunions d'accionistes. Una societat de pares irresponsables i fills consentits, cada cop més violenta i obscena però cada cop més puritana. Una societat que titlla de teleescombraries els programes més vistos i s'escandalitza per la possibilitat d'enviar un John Cobra a Eurovision quan seria la representació més fidel possible del país. Una societat que allarga la vida dels vells per deixar-los a banda, medicalitzada i alarmista, on cada 5 dies descobrim que una cosa és fatal per la salut i 5 dies després va de puta mare. Una societat que no respecta les normes i cada cop en té més, que demana responsabilitats als seus governants per qualsevol cosa perquè ho vol tot mastegat. Una societat que davant la incompetència es passa la patata calenta, que diu detestar la pena de mort i reclama cadenes perpètues però no vol presons a prop de casa. Una societat victimista i passiva, que de tot opina i no aprofundeix en res. Una societat on no hi desentona un bloc com el meu, per exemple.
Ho he parlat amb gent molt més gran que jo, per veure si aquesta sensació no és només meva i forma part del procés de fer-se gran. Em diuen que no, que quan ells eren joves tenien la sensació que el món anava a millor. Però s'enganyen i en tinc la prova:

Fins a mitjans del segle XIX, al món civilitzat l'insomni, la retenció de fluïds, la falta de gana, els espasmes musculars o la irritabilitat es consideraven símptomes d'histèria femenina. Un estudiós va intentar recopilar-los, li van sortir 75 pàgines de possibles símptomes i encara va dir que la llista era incompleta. El tractament contra la histèria femenina consistia en l'aplicació per part del doctor d'un massatge pèlvic. Dit d'una altra manera, les dones anaven a la consulta a que el doctor els hi fes una palla fins arribar a l'orgasme. De vegades requeria hores i quan el metge no s'en sortia delegava en les mans expertes d'una comadrona o receptava primitius consoladors a les pacients per administrar-se'ls a casa. Però a principis del segle XX això va anar desapareixent perquè el puixant feminisme ho va considerar intolerable i els propis metges ho van deixar de posar en pràctica al tractar-se d'un mètode poc científic. Un segle després les dones segueixen sent unes histèriques quan van mal follades, però en comptes d'entrar-lis les palles gratis per la seguretat social estan fent milionaris als del Tapper-sex.

22 comentaris:

sal i sucre ha dit...

M'anava a queixar del desenllaç masclista del seu post, sr. Markutis, però suposo que en el fons, jo també preferiria que el metge em fotés un bon clau que no que em receptés antidepressius. I pel que fa a la resta del post, jo també tinc la mateixa sensació. I suposo que sí que sóc més gran que vostè (però no gaire, eh?)

Dr. Muerte ha dit...

Sort n'hi ha que algú sap expressar el que altres sentim. Gràcies al seu text em sento una mica menys sol.

Molon labe ha dit...

Miri, li puc ben dir que el que ha explicat d'altres maneres i formes ha anat passant al llarg de la història, pocs són els escollits per gaudir de la vida, i molts els que malviuen, i és clar, aquests també volen poder dir que els hi val la pena viure-la i no xapar portes, i no hi ha res més trist que aquells que es volen enganyar a ells mateixos i per fer-ho intenten fer i semblar a aquells que mai podran ser...

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Caram.. no deixa "titere con cabeza", vaja repassada!

Sergi ha dit...

M'agrada l'etiqueta "misantropia". És una paraula que últimament em passa molt pel cap, en gran part per culpa dels motius que enumera.

Agnès Setrill. ha dit...

Jo també sóc més gran.
Quan era petita tot anava a millor.

Però a diferència del que jo pensava aleshores, anar a millor, no es resumia en que els reis mags portessin moltes coses i més cares que mai.

M'encanta l'última part del post Sr.Marcutis. Parla de la clau, (i el clau) que milloraria una mica més aquest món, i la convivència amb segons qui...
El felícito.

x ha dit...

gran Markutis !

Remitjó ha dit...

Markutis, jo també vull ser blogger...

Unknown ha dit...

No crec que estiguem molt pitjor que abans, ni que hi hagi una involució. Però sí que crec que en els darrers vint-i-cinc anys no hi ha hagut cap mena d'evolució.

És lògic, amb el pas dels anys, tendir a sobrevalorar el passat, a recordar-ho amb melancolia i creure que abans tot era millor. I potser sí que ho era, però no molt més que ara.

També és lògic pensar que amb els avenços de tot tipus que hi ha hagut la cosa hauria d’haver evolucionat més. Però comparativament parlant no hi ha massa diferència entre el què passa ara i el què passava fa trenta anys.

Parleu, per exemple, d'una generació perduda sense ideals. Però la meva, la que va fer el pas de nen a adolescent a principis dels 80, no creieu que en tingués massa més.

De la colla amb qui anava, que ens els bons temps ens aplegàvem quinze o setze persones, jo era l'únic que participava en alguna entitat i que m'implicava amb alguna cosa. La resta, simplement passava.

No hi havia xarxes socials, ni internet, ni PSP... però teníem el millón, les xibeques o simplement passar-la a qualsevol plaça o carrer.

I si no compràvem més és perquè no teníem més peles. I si treballàvem era perquè no podíem treure el quartos de casa, perquè no en corrien tants com ara.

Però quan algú arreplegava quatre duros, el més normal era gastar-los a l’instant, amb el futbolí, la taula de hoquei, quatre cerveses i alguna partida al pac-man.

Les nostres xarxes socials eren les sales de màquines.

I que les decisions es prenguessin a la Plaça de Sant Jaume o a la seu de Nokia era una cosa que no ens importava gens. Com ara.

La diferència principal entre abans i ara era que la societat diferenciava de forma taxativa els que servien i els que no. Uns anaven a FP i els altres a BUP, uns a l’obra i els altres a la Universitat. I els que teníem la sort de caure al costat «dels que servíem» no ens adonàvem que la societat era una immensa FP, perquè simplement no hi teníem contacte.

PS: I als cines d’aleshores, sobretot els de poble, la qualitat en general no distava massa de les pelis que ara es baixen d’internet. Ara la gent es queixa que al cine la gent parla massa, o hi sonen mòbils, però no recordem que llavors s’hi fumava, s’hi menjaven crispetes, ametlles garrapinyades i entrepans de xoriço i t’hi deixaven entrar totes les begudes que vulguessis (amb ampolla de vidre, és clar). Això sí, en sessió contínua.

PS2: Disculpeu l'extensió del missatge

Markutis ha dit...

@Pere Llufa: Parla vostè com si ens portessim la tira d'anys i jo també sóc de BUP i COU, també vaig créixer atemoritzat per l'ombra d'acabar a FP amb els fracassats (gran error), també em pelava els genolls al carrer jugant a futbol en camps de terra i aprenia a fer el triple canvi al futbolí, també em vaig empassar el fum als ascensors i a la consulta del metge. Quan parlo d'una generació em refereixo a una cosa més àmplia, perquè potser hem començat diferent però estem tots al mateix punt.

Unknown ha dit...

Markutis, potser sí que he agafat el paper d'avi massa precipitadament, però el concepte és el mateix.

Jo crec que si comparéssim els que passaven i els que s'implicaven de cada generació, els percentatges no diferirien massa entre elles.

En tot cas, tanco amb una reflexió d'optimisme que va fer no fa pas gaire, crec, un economista: "en termes generals, no hi ha hagut cap generació que hagi estat pitjor que l'anterior".

trena ha dit...

m'ha agradat. Et seguiré llegint, a veure com evoluciona ;)

Doctor J ha dit...

markutis: gran resum de l'estat de situació. En general, el que jo veig és que s'ha pujat una generació consentida, que no ha hagut de treballar per tirar endevant perquè bé els pares, bé l'estat ja els guien i els subvencionen i tot són drets i cap obligació. Canya és el que necessitem!

pere llufa: de fet, el problema és que tot ho mesuren amb dades econòmiques i aquest és el gran error. On hi ha indicadors de qualitat de vida que no siguin econòmics? Si ningú no hi guanya pasta, cap govern hi inverteix un duro...

No sabia això del massatge pèlvic...suposo que com que cap laboratori ho podia patentar es va passar als antidepressius i ansiolítics.

Txisky ha dit...

A les portes dels ginecòlegs barcelonins hauria de posar: Barcelona, posa't xona!

Modgi ha dit...

Em sorprèn que encara no hagi fet ningú el gag de la "de-generació".

Dit això, jo crec que la gent no es compromet amb res que no sigui ell mateix perquè és l'únic en que hi poden confiar. Tenim més informació que mai. Se sabrà tot, com deia aquell. De manera que qualsevol institució, partit, associació o causa justa acaba tard o d'hora perdent el seu crèdit. I això desemboca en els 3ismes: hedonisme, nihilisme i onanisme.

Personalment, jo només crec en el barça i en keith richards.

Dr. Trumbo ha dit...

La qüestió és que si no ho arreglem nosaltres, no crec que els que vinguin al darrera estigun gaire capacitats per fer-ho. Excepte que es tracti d'una solució primitiva i violenta, és clar...

mcarbo2001 ha dit...

Bon post, senyor, bon post.
Em quedo amb un dels conceptes: "La generació analfabeta amb més carreres, postgraus i màsters que cap altre".
A tot això, el meu ginecòleg m'intenta fer arribar a un orgasme i no hi torno. No totes anem tan mal follades i/o tenim tals 'apuros' histèrics.

Cuidi's ;)

Pere Perellon ha dit...

Crec que era llest. Ara, sóc tonto, segur. Estic involucionant!!!!

Anònim ha dit...

Molt bo el post, molt.

Una societat on ja ningú no sap ni canviar una bombeta, on si caus per un camí de ronda pots denunciar a l'ajuntament i encara en treuràs calers, on has de trucar a la pasma per a tot i ja no pots ni defensar-te si t'entren a casa teu. En definitiva, una societat amariconada de merda.

Què t'anava a dir ha dit...

Me'n vaig a la cuina a pillar l'ampolla de lejía i fotre-me-la entre pit i espatlla.
La diagnosi de la societat que ens presenta és devastadora... i crec que bastant certa.
Pel que fa a la darrera part, digui'm que és veritat que les palletes entraven per la seguretat social.

c.e.t.i.n.a. ha dit...

No, si al final las dictaduras no resultaràn tant dolentes com ens han volgut vendre!

Anònim ha dit...

Balla Sr. Markutis?