Avui no comentaré gaire cosa, perquè no cal. Estava zappejant pel Digital+ aquesta tarda i m'he trobat de cop amb un dels moments estelars que de ben segur quedaran a la meva memòria de televident de per vida.
Només una última dada: estava berenant. Amb el pas de les repeticions gairebé m'ennuego... de riure.
dissabte, 22 de maig del 2010
divendres, 7 de maig del 2010
Xarrup: Elogi's amb Tramppa
Se m'ha tirat el temps a sobre. D'aquí a una hora tanco la cuina i alguns plats del menú han trigat a sortir més del compte, o sigui que com en el fons ja esteu tips ens saltarem les postres i passarem directament als licors. És el moment ideal per fer una llarga sobretaula. Fixeu-vos si serà llarga que probablement durarà setmanes. Jo aniré fent viatjes a la cuina i no hi seré tota l'estona, però en la meva absència que ningú s'autocensuri i que tothom digui el que li roti. Casa meva és casa vostre.
- El teu currículum supera per molt les nostres expectatives (la qual cosa significa que no et donarem la feina perquè si et surt alguna cosa millor ens deixaràs tirats)
- La tens tan grossa que fa una mica de por (o sigui que oblida't de practicar-me el sexe anal)
- Se't veu molt canviat! Estàs guapo (no com l'últim cop que et vaig veure, que eres una bèstia immunda)
- Tens cara de bona persona (i per això se't menjaran viu)
- Ets tan bon tio que no vull perdre la nostre amistat per res del món (i això significa que tampoc follaria amb tu per molt calenta i beguda que vagi si hi ha algun desconegut a la vora)
- Amb tu el que mola és que per molt temps que faci que no parlem quan ho fem és com si ens haguessim vist ahir (per això no t'importarà que passi de trucar-te durant els propers dos anys i mig)
Una abraçada per a tothom i que vagi bé. Desitjeu-me sort!
- El teu currículum supera per molt les nostres expectatives (la qual cosa significa que no et donarem la feina perquè si et surt alguna cosa millor ens deixaràs tirats)
- La tens tan grossa que fa una mica de por (o sigui que oblida't de practicar-me el sexe anal)
- Se't veu molt canviat! Estàs guapo (no com l'últim cop que et vaig veure, que eres una bèstia immunda)
- Tens cara de bona persona (i per això se't menjaran viu)
- Ets tan bon tio que no vull perdre la nostre amistat per res del món (i això significa que tampoc follaria amb tu per molt calenta i beguda que vagi si hi ha algun desconegut a la vora)
- Amb tu el que mola és que per molt temps que faci que no parlem quan ho fem és com si ens haguessim vist ahir (per això no t'importarà que passi de trucar-te durant els propers dos anys i mig)
Una abraçada per a tothom i que vagi bé. Desitjeu-me sort!
dijous, 6 de maig del 2010
Segon plat: Pebrots farcits d'Abrandada
Aquest és el plat fort del menú, per això ha trigat més del compte en arribar a la taula. És una recepta delicada perquè s'ha de servir tèbia i en una proporció justa per evitar cremades i empatxos. A més, em consta que entre els comensals hi ha una persona a qui el plat li pot caure malament a l'estómac.
El mes que vé faré 29 anys. Ja no sóc una criatura. Plantejar-se tenir fills no hauria de ser cap bogeria. Però més enllà de si t'agrada o no l'idea la vas deixant a l'horitzó. Sempre a la vista però llunyana. Els homes no tenim la pressió d'un rellotge biològic que ens avisa que el forn ja s'ha precalentat i és moment de posar-hi alguna cosa a dins abans de que tallin el gas. No és urgent. Almenys aquest és el meu cas. No és el cas de la meva amiga.
A la meva amiga li queden ben bé 10 anys de gas però no té més ganes d'esperar. Vol ser mare. La seva parella hi està d'acord. Però ténen un petit problema, que no el poden fabricar perquè el seu fill en tindrà dues de mares. Necessiten una tercera persona. Fa no gaire vaig saber que han pensat en mi per ser aquesta persona.
El segon pensament ja va encaminat a valorar el que això suposaria. Tot i que encara no m'ho han demanat obertament em veig en l'obligació de pensar-hi. Perquè fa prop de 22 anys que conec a la meva amiga, me l'estimo com si fos una germana i em sembla que li dec una reflexió seriosa abans de deixar-me portar pel pànic.
Per això he escrit aquesta entrada. Perquè si hi ha alguna cosa per la qual tinc talent és pels sofismes. I veure totes les cares d'un poliedre és el que millor sé fer. M'examinaré a mi mateix amb tres preguntes claus:
1) Et veus capaç de contribuir al naixement d'una criatura que tot i ser sang de la teva sang mai et veurà com un pare?
2) Seras capaç de mantenir-te al marge perquè creixi i vagi pel món sense que puguis intervenir decisivament en la seva educació i el seu benestar?
3) Arribat el moment, assumiràs la responsabilitat que et pertoca si la criatura ho demana? Series un bon pare?
Malauradament, la resposta afirmativa que m'agradaria donar a la darrera pregunta és incompatible amb respondre afirmativament a les altres dues si em decidís a fer-ho. Ho sento.
El mes que vé faré 29 anys. Ja no sóc una criatura. Plantejar-se tenir fills no hauria de ser cap bogeria. Però més enllà de si t'agrada o no l'idea la vas deixant a l'horitzó. Sempre a la vista però llunyana. Els homes no tenim la pressió d'un rellotge biològic que ens avisa que el forn ja s'ha precalentat i és moment de posar-hi alguna cosa a dins abans de que tallin el gas. No és urgent. Almenys aquest és el meu cas. No és el cas de la meva amiga.
A la meva amiga li queden ben bé 10 anys de gas però no té més ganes d'esperar. Vol ser mare. La seva parella hi està d'acord. Però ténen un petit problema, que no el poden fabricar perquè el seu fill en tindrà dues de mares. Necessiten una tercera persona. Fa no gaire vaig saber que han pensat en mi per ser aquesta persona.
El segon pensament ja va encaminat a valorar el que això suposaria. Tot i que encara no m'ho han demanat obertament em veig en l'obligació de pensar-hi. Perquè fa prop de 22 anys que conec a la meva amiga, me l'estimo com si fos una germana i em sembla que li dec una reflexió seriosa abans de deixar-me portar pel pànic.
Per això he escrit aquesta entrada. Perquè si hi ha alguna cosa per la qual tinc talent és pels sofismes. I veure totes les cares d'un poliedre és el que millor sé fer. M'examinaré a mi mateix amb tres preguntes claus:
1) Et veus capaç de contribuir al naixement d'una criatura que tot i ser sang de la teva sang mai et veurà com un pare?
2) Seras capaç de mantenir-te al marge perquè creixi i vagi pel món sense que puguis intervenir decisivament en la seva educació i el seu benestar?
3) Arribat el moment, assumiràs la responsabilitat que et pertoca si la criatura ho demana? Series un bon pare?
Malauradament, la resposta afirmativa que m'agradaria donar a la darrera pregunta és incompatible amb respondre afirmativament a les altres dues si em decidís a fer-ho. Ho sento.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)