Protocol

Avui he tingut una baralla per una cosa que ni tan sols m'afecta directament. Les discussions acalorades són una constant entre la persona amb la que he tingut la brega i jo. Ens enganxem amb facilitat perquè ell és l'esperit de la contradicció i jo un caparrut incapaç de deixar córrer les coses.

L'excusa d'avui ha sigut el cas del noi condemnat d'abusar sexualment, maltractar i matar a la seva fillastre de 3 anys. I dic condemnat i no acusat, malgrat ser INNOCENT, perquè això és el que s'ha fet des de tots els mitjans de comunicació i l'opinió pública.

Veus la cara d'aquest noi amb mirada fugissera que dóna l'impressió d'estar passant la vergonya més gran de la seva vida i voler desaparèixer fulminat per un llampec? Doncs mira-la bé perquè costa de trobar.

Ahir no costava gens veure-li la cara a aquest pobre nano, fins al punt de que va ser portada del diari ABC al costat de la paraula "assassí". A falta de veure la portada de demà, i a jutjar per la noticia de rectificació (?) que han publicat de moment a la web, no sembla que a l'hora de restituir l'honor d'una persona siguin tan alegres amb el complement gràfic.

"Contrastar es de maricas y la objetividad también", Ángel Expósito.

Aquest és només l'exemple més sagnant del tractament informatiu que s'ha fet d'aquesta noticia, però en trobariem desenes a premsa, ràdio i televisió. Tot i així, us he de confessar que no ha sigut aquest el motiu de l'acalorament dialèctic. El punt àlgid de la batussa ha arribat a l'hora de valorar l'actuació del metge que examina la nena en primer lloc. Un metge que, recordem-ho, diagnostica cremades, múltiples cops i estrip anal i vaginal. Un metge que determina en primera instància que hi ha indicis d'abús sexual, maltractament físic i decideix avisar a la Guàrdia Civil.

El meu contrincant ideològic afirma que, s'equivoqués o no, el metge fa ben fet d'avisar a les autoritats perquè hi ha un protocol a seguir. Jo dic que si hi ha contacte dins de l'àrea és penal però si no ho té clar és millor que l'àrbitre no xiuli perquè el perjudici és massa gran. El meu rival contraataca argumentant que hi ha molta gent que pega a les seves parelles, als seus fills o als seus vells i que actuacions com aquesta són necessàries. Jo m'esgargamello replicant que vivim en una societat on la gent ja carrega completament el pès de l'educació sobre els mestres i ara també el del civisme sobre els metges. Que les víctimes de maltractament ténen families, entorn i veïns que ja poden fer la funció de denunciants si és que la pròpia víctima no està capacitada. Que les actuacions externes d'ofici sempre són perilloses i poc assenyades.

En realitat, el tema de fons és un altre. Comença a esgarrifar-me aquesta tendència de la justícia a protegir només un determinat tipus de víctimes. Concretament, les mediàticament rentables. Potser no és una víctima la persona que porta una nena a l'hospital i a sobre d'haver d'acceptar-ne la mort al seu càrrec ha d'assumir una acusació feta des del més profund desconeixement? És de justícia que un informe mèdic sigui motiu suficient per formular una acusació de maltracte de gènere? Cal que les persones a càrrec de malalts mentals que s'autolesionen hagin de justificar-se davant d'un policia de la moral amb bata blanca?

Aquests debats sempre acaben amb l'argument de la causa provable, ja ho sé. El putu percentatge. Però jo també tinc proves. En aquest cas de la nena de 3 anys el forense ha determinat que la causa de la mort és un edema cerebral provocat per un cop fort al cap. Un cop que es va fer al caure d'un gronxador i pel qual també van portar la nena a l'hospital, sense que se li detectés l'edema. Coneixent aquest fet, malgrat el primer exàmen mèdic, la mare de la nena i fins i tot el seu pare biològic, és a dir l'exmarit, han defensat l'innocència de l'acusat. L'acusat mateix és qui porta la nena al metge i nega en tot moment les acusacions. L'hospital desmenteix els abusos sexuals dictaminats pel primer metge en menys de 24 hores des de la seva detenció. Els nens petits juguen, i cauen, i s'arroseguen, i a ningú se li escapa que aquest comportament pugui justificar cops i laceracions. A ningú, excepte al que va trucar a la Guàrdia Civil.

Si tres indicis fan una prova, aquí algú no estava prou preparat per treure conclusions en base a indicis. És aquest el sistema necessari? Perquè si aquest és el protocol que ens ha de salvar de nosaltres mateixos, jo em cago en el protocol.

De pressió

Avui ha passat una cosa inèdita. Dotze diaris catalans, en realitat els dotze diaris d'informació general més importants que s'editen a Catalunya (perquè tot i que El País té una edició catalana tots sabem a què està sotmesa), publiquen una editorial conjunta. El que vénen a dir és que com el Tribunal Constitucional es carregui l'Estatut això d'Espanya se'n va a la merda. Mesurant molt les paraules per allò del seny català, però és el que hi diu. Un fet inèdit i especial encara que sigui només perquè s'hi hagin posat d'acord capçaleres sovint tan antagòniques com les de La Vanguardia i El Periódico o fins i tot l'Avui i El Punt.

D'entre moltes veritats com punys que diuen (com per exemple el fet que seria el primer cop en 30 anys de democràcia que el TC desautoritza al rei i tomba una llei important aprovada per les corts espanyoles, o que tancar la Constitució amb pany i forrellat significa traïr-ne l'esperit pactista de la transició i obrir la caixa dels trons d'una reforma necessària) hi ha una afirmació que ja em costa més de creure. Cito textualment:

"Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social."

Ja m'agradaria pensar que és veritat, però ho dubto molt. Malauradament, no sóc l'únic. A Espanya ja hi compten amb que tot això és molt soroll per a res. La versió oficial, que ja sabeu que consisteix en parlar sempre en nom de Catalunya atribuïnt-li una majoria de ciutadans que pensen com convingui a l'argument que vé a continuació, diu que tot aquest enrenou és fruït d'una classe política que viu completament al marge del que interessa a la gent. Diu que l'Estatut va ser aprovat en referèndum per una minoria de catalans i que això demostra que la resta hi estaven en contra. Deu ser que estava prohibit votar 'no' i que als analistes polítics espanyols els resulta estranya la baixa participació tenint en compte el qüasi nul abstencionisme de les darreres eleccions al parlament europeu.

També diuen que aquesta editorial conjunta és un desafiament a la legalitat, que busca generar una pressió inacceptable al tribunal. Una pressió que pel que sembla només estan legitimats a exercir els partits nacionals majoritaris que el potinejen a conveniència, ja sigui col.locant-hi magistrats progressistes i conservadors que ja se sap el que votaran per endevant o programant al minut la publicació de les sentències per minimitzar-ne el possible impacte electoral. Diuen que l'editorial busca escalfar la societat catalana. Una vegada més, tant de bo!

Radical???

Resumint. Tenim una llei aprovada pel Parlament de Catalunya que el president del govern espanyol va prometre respectar íntegrament. Una llei impulsada per una Generalitat governada per la sucursal catalana del partit que també governa a Espanya. Tot i així, es retalla la llei en una negociació surrealista entre membres del mateix partit fins que s'arriba a un acord i també l'aprova el parlament espanyol. El poble sobirà ratifica la llei en referèndum i el cap de l'Estat (a.k.a. reidespanya) la sanciona. Un partit de l'oposició presenta un recurs contra determinats articles de l'Estatut. El mateix Puto Partit que no posa inconvenient a fer copy/paste d'aquests articles a l'Estatut d'Andalusia. La llei es paralitza durant no 10 dies ni 10 mesos sino tres llargs anys en els que el TC és incapaç de pronunciar-se. Temps més que suficient per a que dins el citat tribunal hi hagi recusacions, expiracions de mandat i fins i tot una defunció. Finalment sembla que es conforma una majoria que dirà que no al document, o almenys a totes aquelles parts que resulten incòmodes, conservant-ne apartats de vital importància com ara les dates i la numeració de les pàgines. Però com resulta que Espanya és el país de la discreció i la impenetrabilitat informativa es filtra tot als mitjans i això no convé perquè d'aquí a no gaires mesos hi ha eleccions catalanes i aniria de conya paralitzar-ho tot una mica més fins que hagin passat de llarg.

Permeteu-me finalitzar aquest in crescendo de subjectivitat teclejant el que m'agradaria dir-li a la cara a més d'un que pretén donar-nos classes de democràcia citant a Montesquieu i la divisió de poders: MENJA'M LA POLLA, FILL DE PUTA!

Memòria

Ara que sembla que gira el vent i deixa de bufar de cara. Ara que tot costa més. Ara que ens adonem que la sort també juga i té un paper més important del que li voliem donar. Ara que allò extraordinari deixa de ser la normalitat. Ara que suren les debilitats i enxampen la nostre arrogància amb els pixats al ventre. Ara que portem tres partits seguits empatant fora de casa. Ara que deixem de ser primers. Ara que ens persegueixen la grip A i les lesions just a la vigília de dos partits que marcaran la nostre continuïtat a la Champions i el pols de la lliga. Ara és quan em sembla que heu de veure això:



Perquè sovint quan van mal dades és quan esbrinem quin és el valor real de les coses. Perquè el gran mèrit de la victòria és que té el revers de la derrota. Passi el que passi la setmana que vé, estic orgullós de ser del Barça. Diuen que el futbol no té memòria, però nosaltres sí.