Jijí Jajá

Hi havia una vegada un país d'acudits. Un lloc on gradaven tant que fins i tot hi havia experts en la matèria, persones amb l'única missió de memoritzar tants acudits com fos possible per a disparar-los quan se'ls hi demanés. En aquella època, els explicadors d'acudits eren tan cèlebres que la gent fins i tot pagava per anar a veure'ls actuar o comprava uns estranys artilugis anomenats cassettes per escoltar-los al cotxe de camí al seu destí vacacional. La cosa va anar tan lluny que en un moment determinat els explicadors d'acudits tenien programes de televisió dedicats exclusivament a ells. Però un bon dia el país d'acudits es va convertir en un país de monòlegs i els explicadors d'acudits van caure en desgràcia. La gran majoria van desaparèixer i d'altres van intentar reconvertir-se sense massa èxit.

Evitant la completa desaparició l'acudit es va convertir en una cosa gairebé clandestina, acotada a l'àmbit privat i només reivindicada per autèntics outsiders de la societat. Condemnat a l'amateurisme, alimentant-se d'actualitat efímera i sovint associat als conceptres retro i degradant, l'acudit sobreviu ocult al nostre subconscient esperant la seva oportunitat.

A mi, ahir, em van explicar el millor acudit del món. Un que és tan bo i fa tanta gràcia que no el penso compartir. Un acudit nou però intemporal i alhora collonut que si sou molt afortunats potser us arribi per una altre banda. Però jo me'l guardo i ho seguiré fent com a càstig, fins que aquest país que ja està deixant de ser de monòlegs per passar a ser d'sketchos desperti del seu encaterinament per l'enginy forani i retorni als seus orígens.