El que ningú ha escrit sobre Pablo Pineda

Ep, que falto jo! Des que el senyor Brillant va fer referència per segon cop a Don Pablo Pineda, a.k.a. el supermonger, comprovo astorat que la febre downie s'ha apoderat de l'odisfera des de Can Endogàmia a Valerolàndia, passant per la pollastreria i els serveis d'hintelijència. El nucli dur de la blogocràcia catalana gratant allò que farà trontollar els fonaments del món tal i com el coneixiem fins ara i jo a la lluna, m'he dit. Però un cop he près catàrtica consciència de la importància del tema m'he determinat a contribuir amb la meva característica visió singular.

Una visió única i sense superioritat moral perquè prové de la que segurament és l'única persona que escriurà sobre el tema que no només no té dues carreres sino que ni tan sols ha finalitzat la tiradíssima llicenciatura que un bon dia va començar. La nova i refrescant aportació d'algú que compta amb extracromosòmics entre els seus familiars més directes i que per tant anirà al moll de l'os de la qüestió sense piatoses concessions de cara a la galeria ni fútil banalitat. En resum, la sentència definitiva que servirà d'epíleg a l'assumpte.

Estic en disposició de desvetllar un detall cabdal que dóna sentit a moltes coses: Pablo Pineda no té síndrome de down, és el fill bastard de César Vidal.