De pressió

Avui ha passat una cosa inèdita. Dotze diaris catalans, en realitat els dotze diaris d'informació general més importants que s'editen a Catalunya (perquè tot i que El País té una edició catalana tots sabem a què està sotmesa), publiquen una editorial conjunta. El que vénen a dir és que com el Tribunal Constitucional es carregui l'Estatut això d'Espanya se'n va a la merda. Mesurant molt les paraules per allò del seny català, però és el que hi diu. Un fet inèdit i especial encara que sigui només perquè s'hi hagin posat d'acord capçaleres sovint tan antagòniques com les de La Vanguardia i El Periódico o fins i tot l'Avui i El Punt.

D'entre moltes veritats com punys que diuen (com per exemple el fet que seria el primer cop en 30 anys de democràcia que el TC desautoritza al rei i tomba una llei important aprovada per les corts espanyoles, o que tancar la Constitució amb pany i forrellat significa traïr-ne l'esperit pactista de la transició i obrir la caixa dels trons d'una reforma necessària) hi ha una afirmació que ja em costa més de creure. Cito textualment:

"Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social."

Ja m'agradaria pensar que és veritat, però ho dubto molt. Malauradament, no sóc l'únic. A Espanya ja hi compten amb que tot això és molt soroll per a res. La versió oficial, que ja sabeu que consisteix en parlar sempre en nom de Catalunya atribuïnt-li una majoria de ciutadans que pensen com convingui a l'argument que vé a continuació, diu que tot aquest enrenou és fruït d'una classe política que viu completament al marge del que interessa a la gent. Diu que l'Estatut va ser aprovat en referèndum per una minoria de catalans i que això demostra que la resta hi estaven en contra. Deu ser que estava prohibit votar 'no' i que als analistes polítics espanyols els resulta estranya la baixa participació tenint en compte el qüasi nul abstencionisme de les darreres eleccions al parlament europeu.

També diuen que aquesta editorial conjunta és un desafiament a la legalitat, que busca generar una pressió inacceptable al tribunal. Una pressió que pel que sembla només estan legitimats a exercir els partits nacionals majoritaris que el potinejen a conveniència, ja sigui col.locant-hi magistrats progressistes i conservadors que ja se sap el que votaran per endevant o programant al minut la publicació de les sentències per minimitzar-ne el possible impacte electoral. Diuen que l'editorial busca escalfar la societat catalana. Una vegada més, tant de bo!

Radical???

Resumint. Tenim una llei aprovada pel Parlament de Catalunya que el president del govern espanyol va prometre respectar íntegrament. Una llei impulsada per una Generalitat governada per la sucursal catalana del partit que també governa a Espanya. Tot i així, es retalla la llei en una negociació surrealista entre membres del mateix partit fins que s'arriba a un acord i també l'aprova el parlament espanyol. El poble sobirà ratifica la llei en referèndum i el cap de l'Estat (a.k.a. reidespanya) la sanciona. Un partit de l'oposició presenta un recurs contra determinats articles de l'Estatut. El mateix Puto Partit que no posa inconvenient a fer copy/paste d'aquests articles a l'Estatut d'Andalusia. La llei es paralitza durant no 10 dies ni 10 mesos sino tres llargs anys en els que el TC és incapaç de pronunciar-se. Temps més que suficient per a que dins el citat tribunal hi hagi recusacions, expiracions de mandat i fins i tot una defunció. Finalment sembla que es conforma una majoria que dirà que no al document, o almenys a totes aquelles parts que resulten incòmodes, conservant-ne apartats de vital importància com ara les dates i la numeració de les pàgines. Però com resulta que Espanya és el país de la discreció i la impenetrabilitat informativa es filtra tot als mitjans i això no convé perquè d'aquí a no gaires mesos hi ha eleccions catalanes i aniria de conya paralitzar-ho tot una mica més fins que hagin passat de llarg.

Permeteu-me finalitzar aquest in crescendo de subjectivitat teclejant el que m'agradaria dir-li a la cara a més d'un que pretén donar-nos classes de democràcia citant a Montesquieu i la divisió de poders: MENJA'M LA POLLA, FILL DE PUTA!