Raó 1) Patir pel que no ha passat encara és de massoquistes.
Raó 2) Buscar proves d'una cosa que et farà mal és estúpid. El que no saps no et pot afectar.
Raó 3) Si la fidelitat dels altres no depèn de tú, no vulguis controlar-la.
Raó 4) Sense consumació no hi ha delicte. Tenir fantasies amb altre gent és inevitable, i si et dónen peu flirtejar és comprensible.
Raó 5) El flirteig no és infidelitat. L'únic exigible és el respecte d'amagar-t'ho. No t'enfadis perquè t'ho amagui.
Raó 6) La gelosia és un símptoma de debilitat. El més gelós de la parella sempre és el que més hi té a perdre.
Raó 7) L'única raó de ser de la monogàmia és evitar conflictes amb la parella. Muntant escenetes per sospites fas que deixi de tenir sentit. Ja que les bronques me les fot igual, almenys que siguin amb motiu.
Raó 8) Que et donin motius per desconfiar no és l'excusa per justificar la gelosia, en tot cas és l'excusa per tallar. Si no ets capaç de perdonar infidelitats i continues amb aquella persona és que ets del gènere idiota.
Raó 9) La sinceritat està sobrevalorada. Si fossis tú qui posés les banyes segur que creuries tenir-ne motius. Si te les posen a tú és que en alguna cosa falles. De debò ho vols saber?
Raó 10) Que t'estimes a algú es demostra fent sacrificis com aguantar la seva familia o acompanyar-lo a llocs on tú no aniries mai, i no essent possessiu. No pateixis, el dia que en trobi un altre de millor que li faci cas et deixa segur, però no avancem esdeveniments.
18 comentaris:
Amen
És cert, la gelosia no porta enlloc però hi ha qui no la pot evitar. El pitjor és quan qui la pateix l'intenta amagar i, en adonar-se l'altre, li pregunta si passa res. La resposta: no, què ha de passar?!
si , intelectualment tot correcte pero les emocions van per un altre costat i racionalment costen de gestionar
Tinc algunes discrepàncies amb vostè. Però ara no les puc expressar, estic massa enfeinat enviant missatges amenaçadors a la meua EX.
Fa anys, m'havien arribat a demanar el tiquet de compra del supermercat.
També m'havien arribat a reclamar explicacions pel comptaquilòmetres del cotxe, per justificar 20 quilòmetres de més. Imagineu algú que quan el deixes a casa seu, et mira dissimuladament el comptaquilòmetres i es posa a calcular i després fa el ridícul montan-te un número -posant-se en evidència que t'ha controlat- quan tu només has anat a fer un recado .
Ah !!!! la gelosia, feliç aquell que la pugui sentir....
Ja els dic jo i em poden ben creure que no hi ha mètode més infalible per matar la gelosia que uns quants anys de matrimoni....
Ai!!! quins temps els del noviasgu quant tot eren gelos, òsties i carentòines...
fins i tot el més no-gelós del món es posa gelós si li marxa la nòvia d'erasmus, encara que aquesta no faci res!
Gelos? No els he conegut mai. En relaitat els vaig patir una tarda i veig engegar automàticament a la noia a la merda. I ho tornaria a fer. A mi no em controla ni la C.I.A.
El Gat té raó. Podriem dir el mateix sobre l'odi, la ira, l'enveja, o qualsevol tipus de preocupació o mala sang. Són incontrolables.
Especialment l'odi.
en breu això semblarà Donde estas corazón si seguim així...
Personalment no estic massa d'acord amb la raó 4. M'explico. A vegades 'la consumació' -que diu vostè- és el de menys, és més, jo ho preferiria.
Prefereixo un polvo en moments que el subjecte no recorda que té parella, a un continuat flirteig-joc que és lleig ja que el veig com una falta de respecte a la parella.
Està clar que si la parella sap què hi ha, es pot permetre qualsevol tipus de flirteig amb altres persones. Però si això no és així ho veig de fill/a de puta.
seguint els seus consells de merda, no posi fotos del iStock homee...perd estil..
ah! iaia.. lo seu és molt xungo..
Jo no he estat mai gelós. No sé per què, però és així. De la mateixa manera que no acostumo a estar mai trist, ni excessivament preocupat per res.
Potser és perquè sóc massa racional a l’hora d’encarar les coses i allà on tothom hi veu problemes i maldecaps jo ja hi començo a veure solucions. Probablement aquest caràcter és el que m’ha fet insensible a la gelosia. És més, la trobo absurda.
Fa molts anys, a les acaballes de l’adolescència, la nòvia d’aleshores va posar-me les banyes. La noia, que es veu que m’estimava, va penedir-se i pensant que explicant-m’ho ho podia arreglar va decidir confessar-m’ho. El seu sentiment de culpa la va portar a ordir una trama que només pot sortir del cap d’una dona. Va decidir que si em posava gelós, això l’eximiria de culpa. És allò del traspàs de responsabilitats.
Així que em va anar racionant el relat. Com un gota a gota, esperant la meva reacció a cada fragment. «Ahir vaig sortir...» «Ahà» «...potser vaig veure massa» «Ahà...» «...vaig conèixer un noi» «Ahà...» «...ens vam enrotllar...» «Ahà...» «...al final vam acabar al llit». Silenci.
«Què, no penses dir res?». Silenci «No t’enfades?». «No». «Però... per què?» «Perquè ahir, quan vas començar a tontejar amb aquell noi ja vas començar a trencar la nostra relació i quan et vas fotre al llit amb ell ja no érem parella».
A partir d’aquell moment tot va ser «perdona’m», «ho sento», «no tornarà a passar». Però jo ja feia estona que havia trobat la meva solució.
Com diuen: a les penes punyalades; i a darrere gots de vi.
I ara surto del confesionario, que hi entri un altre.
Esfereïdor testimoni el que ens brinda el senyor Llufa, sens dubte.
A mi se'm va arribar a exigir que canviés de perruqueria ( perquè porto perruca) al comentar anecdòticament que la perruquera choni m'havia tirat lleument els trastos. Evidentment no ho vaig fer.
Pels gelos, Gelocatil?
Sí que va ser xungo, Marededéu, però gràcies a allò vaig aprendre què no havia d'aguantar mai més de la vida.
Després en vaig tenir un que em feia explicar-li fil per randa i amb tota mena de detalls com me follava a ex-amants, i agafava uns gelos que es posava com una moto, i es posava molt berro.
La gelosia pot venir per dues raons:
Per por a perdre el que creus que tens.
Per por de que l'altre faci el que tu has ranunciat a fer i que també t'encantaria de tant en tant.
Que visquin els gelos, home!
Quan estimes són inevitables, altra cosa és decidir a qui o a què estimar, aquí està el kidkat de la qüestió i aixo sí que es pot anar controlant.
A tots els teòrics de la irrefrenabilitat: la gelosia és un mal vici que, com tots, només s'erradica quan ho desitjes de debò. Qui ja n'ha patit les conseqüències segurament us porti avantatge.
No es pot ser gelós a mitjes, de la mateixa manera que no es pot ser mig drogoaddicte. No hi ha un grau positiu de gelosia. Ho ets o no ho ets.
I als que accepteu la vostre gelosia com una cosa natural heu de saber que l'únic que us separa de la psicopatía són les circumstàncies.
Publica un comentari a l'entrada