Jugón!

M'ha tocat molt la moral assabentar-me aquesta nit de que t'has mort. Massa d'hora. I encara que sembli una xorrada me n'alegro molt d'haver-te reivindicat abans de dinyar-la. Ara et sortiran aduladors de sota les pedres. Precisament a tú, que suportaves tan malament la crítica com l'elogi. Friki dels collons! Com m'has fet riure de matinada, amb tú i de tú. No veies una merda. Eres l'únic comentarista capaç de confondre el Shaquille O'Neal amb l'Steve Nash. I et repeties més que l'all, però això et feia proper i entranyable. Destacaran la teva etapa futbolera, especialment desafortunada, i es faran els afectats recordant com n'eres d'especial pel teu aspecte, la teva forma de vestir, el teu color de pell i el teu accent de madrileny de barri obrer. No en ténen ni puta idea! El que et feia especial no eren les teves múltiples rareses sino la teva capacitat per connectar amb l'espectador de la manera més directa possible, posant-te al seu nivell fins a donar l'impressió de ser un més dels penjats que veien bàsquet a les tantes de la matinada escarxofats a la butaca. Els teus crítics i els col.legues que t'han volgut convertir en la riota de la professió no entendran mai que has aconseguit el més difícil: deixar empremta. M'has incrustat tantes frases a la memòria que ja sóc incapaç de viure sense elles. Ens has posat un bon pincho de merluza a tots els que esperavem que tornessis a la NBA després de no renovar per La Sexta, on una vegada més es va demostrar que el talento está bajo sospecha. Ara formem part del Calabazas Club, emprenyats de que tú t'hagis unit al Club del se dejava llevar i mai més serà veritat que todos los jugones sonríen igual o que that's entertainment. Des d'avui, el món del periodisme esportiu és més cicuta mix que mai. Qué bueno eras, McGrady... vull dir, Andrés Montes.