dissabte, 17 d’octubre del 2009

Jugón!

M'ha tocat molt la moral assabentar-me aquesta nit de que t'has mort. Massa d'hora. I encara que sembli una xorrada me n'alegro molt d'haver-te reivindicat abans de dinyar-la. Ara et sortiran aduladors de sota les pedres. Precisament a tú, que suportaves tan malament la crítica com l'elogi. Friki dels collons! Com m'has fet riure de matinada, amb tú i de tú. No veies una merda. Eres l'únic comentarista capaç de confondre el Shaquille O'Neal amb l'Steve Nash. I et repeties més que l'all, però això et feia proper i entranyable. Destacaran la teva etapa futbolera, especialment desafortunada, i es faran els afectats recordant com n'eres d'especial pel teu aspecte, la teva forma de vestir, el teu color de pell i el teu accent de madrileny de barri obrer. No en ténen ni puta idea! El que et feia especial no eren les teves múltiples rareses sino la teva capacitat per connectar amb l'espectador de la manera més directa possible, posant-te al seu nivell fins a donar l'impressió de ser un més dels penjats que veien bàsquet a les tantes de la matinada escarxofats a la butaca. Els teus crítics i els col.legues que t'han volgut convertir en la riota de la professió no entendran mai que has aconseguit el més difícil: deixar empremta. M'has incrustat tantes frases a la memòria que ja sóc incapaç de viure sense elles. Ens has posat un bon pincho de merluza a tots els que esperavem que tornessis a la NBA després de no renovar per La Sexta, on una vegada més es va demostrar que el talento está bajo sospecha. Ara formem part del Calabazas Club, emprenyats de que tú t'hagis unit al Club del se dejava llevar i mai més serà veritat que todos los jugones sonríen igual o que that's entertainment. Des d'avui, el món del periodisme esportiu és més cicuta mix que mai. Qué bueno eras, McGrady... vull dir, Andrés Montes.

14 comentaris:

Sergi ha dit...

D.E.P. Me'n acabo d'assabentar i m'ha sabut greu, tot i no ser-ne tan gran fan, la veritat sigui dita.

Albert ha dit...

Sempre recordaré matinades veient partits chungus d'aquells de principi de temporada (un Seattle-Minesotta o similar)...Al dia següent al cole em dormia, però ara puc dir que se qui son Hilo de Seda, Etiqueta Negra, Bip bip bip, in the Navy, El bailarín de claqué del Cotton Club etc etc. I el club dels Gepeto Brothers!
Ara, fent el futbol, fatal...però Montes-Daimiel han marcat una generació

quitus ha dit...

¿puc dir, que tot fot molta pinta de sobredosis (o directament de suicidi)?
i el tio tenía la seva gracia amb el basquet USA, pero amb el "furbol".....
això si, esperem amb ansietat que ara tothom sorti a dir que n'era un fan i que el tio era "muy grande"......
WE MISS YOU WHITE CHOCOLAT! (ho hauria de ser BLACK CHOCOLAT?)

Josep ha dit...

Ja ho he dit en un altre lloc: el futbol són 20 minuts apassionants i 70 d'avorriment. Ell omplia els 70.

sànset i utnoa ha dit...

No sóc un seguidor habitual del basket, però quan he conegut la notícia m'ha entrat un no sé que que m'ha deixat bastant intranquil. Les vegades que l'havia pogut escoltar sempre m'havia semblat un tipo molt entregat i original. Una llàstima.

*Sànset*

Dr. Muerte ha dit...

El Jugón era un puto farsant! No sabia parlar, les seves expressions eren repetitives fins a la sacietat, i tenia el carisma d'una rata sifilítica i cagava merdes gegants com aquesta:

http://www.youtube.com/watch?v=wtRvofQccOY

El vídeo és el primer que he trobat al youtube, així que tant hi fot.
Si volen poso una espelmeta "in memoriam" a l'estadi dels Warriors (per tema proximitat) quan hi vagi a veure els Lakers. Ja parlarem de números i tal...

Modgi ha dit...

ALERTA, que faré una aportació que no dirà ningú:

"al principi amb l'nba estava bé, però amb el futbol fatal"

Josep ha dit...

Precisament això, Doctor Muerte, algú que animi els moments avorrits d'un partit.

Arús i els seus feien imitacions i humor.

Puyal i els seus tenen la famosa central de dades.

Cadascú omple els 70 minuts de la brossa com pot.

Markutis ha dit...

Ostres, Dr., veig que la seva afició al Moby és més greu del que em pensava. No s'enfadi, home.

http://historiesdemuerte.blogspot.com/2009/10/el-gran-calvo.html

Segurament no ho sap perquè no coneixia al difunt, però s'hauria de consolar pensant que mentres els seus gustos musicals de merda li obren la possibilitat de fer un trío amb dues quarentones, als que seguiem al Montes durant anys només ens va servir per tenir trastorns de la son i problemes amb la parenta.

Dr. Muerte ha dit...

Enfadar-me jo? Ans el contrari Sr. Markutis! Però és que avui al matí m'he llevat mandrós i com que l'únic que coneixia d'aquest paio (que confesso que em pensava que era un sudaca) era lo de la vida maravillosa m'ha fet gracia veure que algú com vostè el trobarà a faltar (era això el que volia transmetre no?).
Ah, i gràcies per contestar-me només a mi, tot un honor.

CusCus ha dit...

Cony,

un desconnecta 2 dies i el Markutis ens pon 3 posts i a sobre, un em diu que el Montes ha cascat.

Osti.

c.e.t.i.n.a. ha dit...

Doncs jo estic molt content d'haver despotricat d'aquest farsant abans de la seva mort.

http://jugoplastikallobregat.blogspot.com/2009/09/ra-ta-ta-ta-ta.html

Estic amb el Dr. Muerte. Aquest paio no tenia ni puta idea de bàsquet i la seva aportació al periodisme esportiu és només comparable a la del Romay o la del Rovirosa.

Si mai va ser capaç ni tant sols d'entendre un partit! I menys d'explicar una tàctica! Per això repetia fins l'avorriment las sevas xorrades sense sentit: per provar de disimular las sevas mancances.

Ara els que descansarem en pau serem els telespectadors.

Markutis ha dit...

C.E.T.I.N.A: Quants partits de la NBA has vist? Tàctica? Però si estem parlant d'una lliga que no surt de la defensa individual i la major idea de sofisticació que coneixen és el puto triangle ofensiu del Phil Jackson, que el porta utilitzant més de 10 anys i els rivals encara no l'han entès!

La NBA és espectacle pur i dur i el Montes el sabia vendre millor que ningú. Jo els especialistes me'ls passo pels collons. El que vull és divertir-me. I, en tot cas, els comentaris tècnics no són labor del narrador sino del comentarista.

Hi ha tota una caterva de talibans del bàsquet que ténen la puta manía de voler mantenir el seu esport allunyat del públic, perquè ser una colleta minoritària els deu fer sentir especials, suposo. I tot el que contribueixi a donar certa notorietat a l'esport de la cistella ho veuen cutre i d'advenedissos. Qualsevol ninyato d'aquests es veu amb cor de dir que en sap més que gent que porta des dels anys 70 veient i narrant bàsquet. Com el Montes o el Robirosa, per exemple.

Red Viper ha dit...

L'has clavat chaval.