Llavi leporí

Avui que fa un dia repugnant de fred, vent i pluja, d'aquells que et poden induïr a una depressió només mirant per la finestra, l'odi m'entebeeix dolçament l'ànima un cop més. Aquesta vegada, però, és de goig. I em sap greu per la companya Què t'anava a dir, perquè en el seu estat de gestant no convé donar-li aquests disgustos. Però que un paio li reventi la boca al Berlusconi amb una reproducció en miniatura de la catedral de Milà és d'una justícia poètica indiscutible. I que ho faci davant de tanta càmera i això ens permeti gaudir d'imatges com aquesta ja ho converteix en excels.

La seva contemplació és per a mi com una mena de síndrome d'Stendhal, sóc gairebé incapaç de resistir tanta sublimació. Fixeu-vos-hi bé. Què hi veieu? Jo hi veig un home de 73 anys que lluita aferrissadament per aparentar-ne 45 al que li ha caigut de sobte tot el pès del cronos en forma de mastegot. Hi veig el rostre de la indefensió i la por en qui fins aleshores s'havia considerat intocable. Hi veig l'imatge grotesca que ni el més optimista dels seus opositors hagués pogut imaginar en el més humit dels somnis. La síntesi perfecte de la decadència. La profanació universal d'un senyor que ha dedicat mitja vida a rendir culte a la seva imatge. La carnassa que el populatxo convertirà en objecte de mofa, befa i escarni del rei dels populistes.

Gràcies, Massimo Tartaglia.